Ai, Yoko

No haurà estat senzill venir fins aquí

–és espantós com la gent parla–

tot i que, de lluny, sempre m’has semblat

prou forta per no amargar-te.

Jo et reconec que em van convèncer amb facilitat.

Jo hi volia anar i ella, abans que no hi digués res, m'ho va proposar. I ara d'aquí una estona hi tornarem a ser de camí cap a un altre concert dels Manel. Podria fer-ne memòria i comptar les vegades que hem fet camins per veure'ls i viure'ls encara més del que feim de normal, però tampoc no cal. Les vegades que hem viscut les coses que ens agraden no importen pas tant com el fet en sí mateix de fer-les.

I sí, potser no haurà estat fàcil haver arribat on ara hi som.

I sí, potser ens esperàvem que ara les coses serien d'una altra manera; que les veuriem d'una altra manera o que fins i tot nosaltres mateixos seriem d'una altra manera. 

La vida que ens hem perdut simplement no existeix.

Ens imaginàvem més preparats potser. O menys neguitosos amb l'endemà aquest abstracte del que xerra la gent gran. O..., el que sigui. 

A canvi, ens veiem rient a les fotos que ens feim els uns als altres sense adonar-nos. Ens veiem contents amb allò que tenim, perquè, al cap i a la fi, és allò que tenim, i no n'hi ha més. Ens veiem tornant i retornant als llocs de sempre, que no podem anomenar paradisos perduts, perquè mai no els vàrem deixar. Ens veiem visitant Guirigalls, Manels, fars de Ses Salines, Places, Murades i cases. Ens veiem amb nosaltres i ens hi tenim. 

I, a vegades, no cal res més.

I, a vegades, ens en sortim.

Ai, Yoko.

La bola de cristall.

Captatio benevolentiae.

Manel.